No suporto, ni m'ho crec:
- Webs plenes de fum.
- Textos clònics.
- Informes eterns.
- Automatitzacions absurdes.
- Reunions on ningú acaba dient res concret.
- Gurús i hacks màgics.
- Fer veure que la IA solucionarà negocis mal explicats.
No m'havia planejat acabar fent pàgines web, ni obsessionar-me amb Google, les recerques rares o entendre per què alguns negocis apareixen a tot arreu mentre d'altres semblen invisibles.
Però després de passar per sectors molt diferents, hi ha una idea que se m'ha quedat clavada: molts negocis no tenen un problema de producte. Tenen un problema de visibilitat.
I crec que Xuclallimones surt d'això. No de voler muntar "una agència". Sinó d'intentar entendre per què hi ha negocis molt bons que internet ignora completament.
He passat pel món industrial, per la fotografia, per zoos, per agrobotigues, per oficines, per pobles i per ciutats. Sectors que no tenen res a veure entre ells.
Però en tots m'he trobat el mateix: empreses i projectes increïbles que online semblaven invisibles. Capaços de fer coses molt complexes a la vida real, i amb webs que ningú entenia.
"Molts negocis no tenen un problema de producte.
Tenen un problema de visibilitat."
Quan vaig acabar el batxillerat anava bastant perdut. No sabia exactament què volia fer, però la meva mare un dia em va dir: has vist aquesta carrera? Comunicació.
Tenia quelcom que em va cridar moltíssim. Així que vaig començar Comunicació a la UOC mentre treballava i intentava descobrir cap a on anava a la vida.
Durant aquella etapa jugava al Club Handbol Cerdanyola i vaig començar portant xarxes socials, coordinant equips i fent contingut pel club.
Sense saber-ho gaire, allò probablement va ser la meva primera experiència entenent una cosa que encara avui em sembla important:
La manera com expliques alguna cosa canvia completament com la gent la percep.
Mentre estudiava vaig començar a tocar vídeos, YouTube, pàgines web i totes aquelles coses rares d'internet que ningú t'explica gaire bé. Vaig fer pràctiques a la mateixa UOC i després vaig passar per empreses com Garcia Faura, Hewlett Packard i DXC.
Allà vaig treballar fent:
I crec que va ser allà quan em vaig començar a obsessionar bastant amb les recerques, les paraules clau i les famoses longtails. Entendre per què internet ensenya unes coses i n'amaga unes altres.
Google començava a convertir-se en una mena de puzzle bastant estrany.
"Moltes empreses increïbles online semblaven invisibles." // Capítol 03
Després vaig acabar entrant al món industrial. I aquí vaig descobrir una cosa bastant absurda: moltes empreses increïbles online semblaven invisibles.
Empreses capaces de fer:
…Però després amb webs que semblaven escrites perquè ningú entengués què collons feien.
I crec que aquí vaig començar a entendre realment el tipus de feina que m'interessa. No tant "fer SEO". Sinó:
Entendre negocis difícils d'explicar i intentar que internet els entengui també.
Després vaig acabar treballant fent fotografia i vaig decidir provar una cosa: fer-me autònom.
I sincerament? Com a negoci em funcionava bastant bé. Vaig acabar fent:
Però allà va passar una cosa important: vaig descobrir la dificultat REAL de posicionar una pàgina web. Jo era dels que comprava constructors web raríssims intentant fer que tot quedés bonic… i després descobria que Google passava olímpicament de mi.
Allà va ser quan vaig començar a entendre de veritat el SEO local, el posicionament orgànic i la dificultat de competir online. Comprendre com de complicat és aconseguir existir a internet sense pagar per absolutament tot.
I probablement per això avui continuo preferint tant l'orgànic. Perquè tinc la sensació que internet cada vegada ens obliga més a pagar per existir. I sincerament, ja paguem prou coses.
Ara treballo el SEO local, el SEO per a projectes singulars i el contingut visual per a negocis que volen deixar de ser invisibles quan algú busca el que venen.
I bé. La Covid va decidir que tot allò era massa estable. Vaig haver de deixar la fotografia, replantejar-me bastantes coses i vaig acabar al Bonpreu mentre acabava la carrera.
Aquella etapa va ser bastant rara mentalment, però també crec que em va ajudar a entendre moltes coses sobre feina, estabilitat, internet i el tipus de vida que realment volia.
Després vaig entrar a Inkema i vaig tornar al món industrial. Allà vaig reconnectar amb internet i amb els projectes que em desperten alguna cosa que altres feines mai han fet.
Empreses tècniques. Negocis difícils d'explicar. Productes que no es venen amb quatre frases motivacionals.
I allà vaig continuar entenent estructura web, posicionament, continguts i la dificultat real de comunicar negocis complexos.
// Zoo dels Pirineus · Experiència real
I després vaig tenir una petita crisi existencial. Necessitava marxar. I vaig acabar al Zoo dels Pirineus.
En teoria havia d'ajudar amb màrqueting i pàgina web. A la pràctica vaig acabar fent:
I crec que allà vaig entendre una cosa importantíssima:
La gent no connecta amb negocis perfectes. Connecta amb coses reals.
Però també vaig descobrir una altra cosa: jo encara no sabia viure a un poble. Hi havia alguna cosa que encara no acabava d'encaixar.
En una nova crisi existencial, va aparèixer el Zoo de Barcelona. I sincerament? Va ser una oportunitat molt bèstia. Probablement podria haver explotat molt més aquella etapa.
Però hi havia alguna cosa dins meu que trobava a faltar. I crec que era bastant simple:
El territori.
No treballar només per turistes o per gent de fora. Sinó sentir que el que feia tenia alguna connexió amb la gent de casa.
I crec que allà vaig començar a entendre una cosa: cada vegada necessitava més tornar a alguna cosa real.
Cada vegada necessitava més tornar a alguna cosa real. // Capítol 07
// Òdena · Neu i càmeres
Després vaig fer el màster en màrqueting digital i vaig acabar entrant a Serema, una empresa de carretilles a Rubí, on estic ara.
Tornar al món industrial m'ha acabat reconnectant una altra vegada amb:
També crec que estar tants anys entre ciutats m'ha acabat portant exactament cap al contrari. Cap a Òdena.
I sincerament? Crec que és la primera vegada en molt temps que sento que estic començant a arrelar a un lloc. Porto menys d'un any aquí i ja he fet caramelles, crespelles, surto a caminar amb els veïns, sopars de poble, seure al carrer a parlar. I descobrir que la gent es coneix pel nom.
Pot semblar una tonteria. Però venint de ciutat, on moltes vegades els veïns eren simplement "hola i adéu", això també m'ha canviat bastant la manera de veure internet, els negocis, el territori i la manera com ens relacionem.
He començat bastants projectes. I sincerament? També n'he abandonat molts. Probablement massa.
He intentat crear contingut en català, en castellà, fer vídeos, fotografies, pàgines web, projectes personals i idees que moltes vegades ni a casa acabaven d'entendre gaire.
I crec que això també m'ha passat perquè sempre he tingut la sensació d'estar buscant alguna cosa. Alguna cosa que sentís meva de veritat. Per exemple:
Amb Barretines vaig acabar fins i tot sortint mencionat a Catalunya Ràdio parlant de contingut en català i territori. I tot i així, també ho vaig deixar.
Després va venir Kentētikē, un projecte de brodats que vaig començar en castellà perquè necessitava arribar més lluny i intentar que funcionés de veritat. I sincerament? Encara avui em sorprèn veure que, fins i tot deixant els projectes mig abandonats durant mesos, continuen tenint visites orgàniques.
Perquè el contingut útil, quan està ben treballat, continua vivint molt temps.
I crec que això també és part important de com entenc internet. No tant com:
Sinó com: constància, contingut útil, construir coses que ajudin de veritat.
I probablement aquí és on estic ara mateix. Amb 32 anys. Intentant deixar d'abandonar projectes. Intentant construir alguna cosa amb sentit. I intentant demostrar-me que puc arribar a viure d'una cosa que porto molts anys fent.
Perquè sé que quan no treballo en una sola cosa, sinó en mil diferents, és quan sempre tinc ganes d'estar fent i treballant.
Hi ha una idea que em continua rondant pel cap: fer alguna cosa útil pel territori. Ajudar negocis petits, projectes locals i gent que moltes vegades queda enterrada dins d'internet perquè no té els recursos dels grans.
I crec que Xuclallimones surt bastant d'aquí. No d'intentar semblar una gran agència. Sinó de construir alguna cosa.
I probablement això és el que intento fer amb Xuclallimones.
Parlem. Sense fum. Sense PowerPoints absurds. I sense fer veure que això és màgia.